Tinc 23 anys i encara visc amb els meus pares. No és que no em pugui pagar un lloguer — podria, sense problema. És que no vull.
Quan algú em pregunta per què encara sóc a casa a aquesta edat, la resposta curta és aquesta: cada euro que pagaria de lloguer és un euro que no recuperaré mai, i cada mes que continuo aquí és un mes més d'aportació a la meva entrada per comprar un pis. No és sacrifici pel sacrifici. És una decisió amb un objectiu molt concret: estalviar prou per a l'entrada d'un habitatge i no passar mai per la fase de llogar.
Els números
Ara mateix estalvio al voltant del 60% del que guanyo, de vegades una mica més. Primer em vaig muntar un fons d'emergència — diversos mesos de despeses cobertes, per si de cas — i des que el vaig tenir tancat, tot el que sobra cada mes va a renda variable. No és una xifra que surti del no-res: viure a casa dels meus pares és el que fa possible aquest percentatge. Si hagués de pagar un lloguer, probablement estaria estalviant la meitat, o menys.
Per què val la pena esperar
La raó real darrere d'això és l'interès compost. Cada any que aconsegueixo ficar diners abans al mercat és un any més de creixement acumulat, i aquests primers anys — encara que no ho sembli quan els estàs vivint — són els que més pesen a llarg termini. Esperar un parell d'anys més abans d'independitzar-me no és "perdre el temps": és diners reals que es tradueixen a arribar abans a l'entrada que necessito.
I després hi ha el lloguer en si. Per a mi, pagar un lloguer durant anys és diners que desapareixen sense deixar res a canvi: al final del contracte no tens ni els diners ni la casa. Prefereixo aguantar uns quants anys més a casa dels meus pares que començar a pagar un lloguer que sé que no em tornarà res.
El que sí que sacrifico (i el que no)
Seria mentida dir que no costa res. Moltes vegades sí que em ve de gust viure sol: tenir el meu propi espai, la meva intimitat, fer les coses al meu ritme sense dependre dels horaris de ningú més. Això és real i no ho minimitzo. Però per a mi la balança és clara: prefereixo aguantar aquesta incomoditat uns anys a canvi d'arribar abans a una posició de llibertat econòmica real.
El que no sacrifico, en canvi, és la meva vida social ni els meus plans amb amics o parella. Viure a casa dels meus pares no vol dir viure pitjor en el dia a dia; vol dir simplement no pagar per un espai que avui no necessito tenir en propietat ni en lloguer.
La pregunta que sé que em faran
Encara no m'ha passat, però sé que en algun moment algú em preguntarà: "si t'ho pots permetre, per què no t'independitzes ja?". I ho entenc — és la pregunta lògica quan algú veu que tens els diners per pagar un lloguer i decideixes no gastar-los en això. La meva resposta serà sempre la mateixa: poder pagar un lloguer no vol dir que sigui la millor manera d'utilitzar aquests diners. Per a mi, ficar-los al mercat ara val més que gastar-los en alguna cosa que no em tornarà res d'aquí a deu anys.
Si estàs en la mateixa situació
Si tens 22 o 23 anys i estàs pensant a aguantar una mica més a casa dels teus pares per estalviar, el meu consell és simple: posa-hi un objectiu concret i una xifra. No és "quedar-me a casa indefinidament", és "estalviar X per a l'entrada d'un pis i, fins llavors, continuar aquí". Tenir l'objectiu clar és el que fa que l'espera se senti com una estratègia i no com estar encallat.
No sé quant de temps més em quedaré a casa dels meus pares. Depèn de quant trigui a arribar a la xifra que m'he proposat. Però mentrestant, cada mes que continuo aquí és un mes més a prop de comprar sense haver de passar mai pel lloguer.